Classificació de les llengües romàniques

• Llengües iberorromàniques
• Llengües occitanorromàniques
• Llengües gal·lorromàniques
• Llengües retorromàniques
• Llengües gal·loitalianes
• Llengües italorromàniques centro-meridionals
• Llengües balcorromàniques
• Sard
• Mossàrab

http://www.romaniaminor.net/mapes/romania.swf

Llengües iberoromàniques

• Aragonès: parlat a determinades zones de la província d'Osca (Espanya).
• Castellà (castellano, s. XI): una de les llengües oficials d'Espanya, coneguda també com a espanyol. Oficial en la major part dels països de l'Amèrica Llatina. Té poca varietat dialectal en els registres cultes i es mostra com una llengua molt conservadora.
• Asturlleonès (Asturllïonés, s. X Nodicia de kesos): llengua sovint denominada Asturià (asturianu) al Principat d'Astúries i Lleonès (llïonés) a Lleó, Zamora i Salamanca. Una variant, el mirandés, és oficial a Miranda del Duero (Portugal), i una altra, el castúo, es parla en el nord-oest d'Extremadura.
• Gallec: llengua de Galícia. Alguns lingüistes prefereixen catalogar el gallec com la mateixa llengua que l'asturlleonès, atès que hi ha un munt de semblances que les agermanen i que la seva inclusió en el portuguès no encaixa culturalment avui dia a Galícia. De vegades, també és considerat, igual que el portuguès, dialecte del Galaicoportuguès, per llur semblança.
• Mossàrab: extingida entre els segles XVI i XVIII.
• Portuguès (português, s. XII): llengua oficial de Portugal, i cooficial amb el castellà a Galícia (on adopta el nom de gallec), tot i així molta gent considera la llengua gallega com a independent del portuguès. El gallec i el portuguès eren la mateixa llengua fins als darrers segles.

Llengües occitanoromàniques

• Català (català, s. XI, Greuges de Guitard Isarn): llengua oficial a Catalunya junt amb el castellà i l'occità, al País Valencià (on adopta el nom de valencià) i a les Illes Balears, així com en una petita contrada de Múrcia, coneguda com el Carxe (on el català no és oficial), la franja oriental de l'Aragó (amb una certa protecció, tot i que no és oficial), Andorra (on és l'única llengua oficial), Catalunya del Nord i l'Alguer. Té diversos dialectes.
• Occità (occitan o lenga d'òc, s. X): terme que comprèn un conjunt de dialectes anomenats llengua d'oc —principalment el nord-occità (llemosí, alvernès, i vivaro-alpí), el mig-occità (llenguadocià, provençal) i el gascó- i coneguts a França amb el nom despectiu de patués (patois), el català i l'occità constituïen una única llengua a l'edat mitjana, que només es va separar en dues llengües clarament diferenciades entre finals del segle XIII i principis del XIV. Val a dir, però, que dins les variants considerades occità sovint hi ha més diferències amb l'occità llenguadocià que amb el català.

Llengües gal·loromàniques

• Arpità (francoprovençal o arpitan, s. XIII, Méditations de Marguerite d'Oingt): conjunt de llengües repartides entre Itàlia (Vall d'Aosta, Piemont), Suïssa (cantons de Friburg, Valais, Vaud i Ginebra), França (Lió, Savoia). Es troba potencialment en perill d'extinció.
• Llengües d'oïl:
  • Borgonyó: parlat a la regió francesa de la Borgonya. Les zones de més vitalitat actualment són Chalon-sur-Saône, Le Creusot, Autun, Morvan i Auxerre-Langres. Està amenaçada.
  • Francès (français, s. IX, Juraments d'Estrasburg): llengua amb gran varietat dialectal pertanyent al grup de les llengües d'oïl i llengua oficial de França i cooficial en Bèlgica, Suïssa i altres països. És una evolució de diversos dialectes parlats al voltant de París.
  • Franc-comtès: parlada als departaments francesos de l'Haute-Saône, Territori de Belfort, nord de Doubs i una part del Jura (la zona sud és francoprovençal). A Suïssa s'assenta al cantó del Jura i a la zona francòfona del cantó de Berna. Està amenaçada.
  • Gal·ló: parlada a la Bretanya i a la Mayenne (França).
  • Lorenès: anomenada també gaumais. Amb una discreta presència a l'administració del Gaume (Bèlgica), parlada també al departament francès de la Lorena i en determinades zones de l'Alsàcia: valls dels Vosges, Courtavon, vall del Bruche, alta vall del Giessen, Liepvre i Sainte-Marie-aux-Mines. Està amenaçada.
  • Normand: anomenat també jerseiès. Parlat a Normandia (França) i a l'arxipèleg del Canal de la Mànega: Jersey, Guernsey, Alderney, Sark, Jethou, Herm, Brecqhou i Lihou. Està amenaçada.
  • Picard (cht'i, cap als segles XII i XIII): parlat a França, a la regió de la Picardia llevat del sud de l'Oise i de l'Aisne i a Nord-Pas de Calais llevat de la zona de Dunkerque, de parla neerlandesa. També es parla a Bèlgica, a la província d'Hainaut fins a La Louvière a l'est (entre Mons i Charleroi)
  • Poiteví-saintongès: parlada a Poitou-Charentes, la Vendée, el Pays de Retz, la Maine-et-Loire, Indre-et-Loire, l'Alta Viena i la Dordonya (França). Està amenaçada.
  • Való (walon, cap als ss. XII i XIII): principalment a Bèlgica, on és considerada llengua regional, i també al municpi de Givet (França). Està amenaçada.
  • Xampanyès: probablement s'ha extingit fa poc. Parlada encara el 1975, era la llengua pròpia de la regió francesa de Champagne-Ardenne, llevat de la punta de Givet, on es parla el való, d'Aisne (Picardia), Sena i Marne (Île-de-France) i de Yonne (Borgonya); i de cinc poblacions de Bèlgica: Membre, Bohan, Bagimont, Pussemange i Sugny. L'associació Lou Champaignat en simula la vitalitat.

Llengües retorromàniques

• Rètic: Dialectes romanxs (rumantsch): sursilvà, sutsilvà, surmirà, puter i vallader formen els cinc dialectes escrits, que es parlen a Suïssa (en el cantó dels Grisons). Interromanx (rumantsch grischun): espècie de lingua franca romanxa emprada a Suïssa per a unificar la vintena de dialectes romanxs, i que es recolza sobretot en el sursilvà, el vallader i el surmirà. L'interromanx és una llengua oficial en el cantó suís dels Grisons.
• Ladí (ladín): emprats als Dolomites, a la Ladínia (Itàlia), es consideren una llengua regional.
• Friülés (furlan): parlat a la província italiana de Údine, té l'estatus de llengua regional.

Llengües gal·loitalianes

• Emilià-romanyol: Sant Marino i al nord-est d'Itàlia: Piacenza, Ravenna, l'Emília-Romanya, Padània, sud de Llombardia, nord de la Toscana i a la província de Pesaro.
• Lígur: anomenda també monegasc i genovès. Parlada a Mònaco i Itàlia: a la regió de la Ligúria i a les localitats sardes de Carloforte i Calasetta. Està amenaçada.
• Llombard: anomenada també milanès. Parlada al cantó de Ticino de Suïssa. També a Itàlia: la Llombardia, províncies piemonteses de Novara i Verbania, Trentí-Tirol del Sud (província de Trento).
• Piemontès: anomenada també turinès. Parlada a la regió del Piemont (Itàlia), concretament a les províncies de Torí, Cuneo, Alessandria, Asti, Vercelli i Biella)
• Vènet: conegut també com a venecià. Parlada al Vèneto, Trentino i Venècia Júlia (Itàlia) i a les costes de Croàcia.

Llengües italorromàniques (centre i sud)

• Cors: parlat a l'illa de Còrsega i al nord de l'illa de Sardenya, on es coneix com a gal·lurès.
• Toscà: (italiano; s.X Placiti cassinesi) : amb una gran quantitat de dialectes (més de dos-cents). El toscà florentí, promogut per Dante en el segle XIII constitueix la base de la llengua oficial d'Itàlia.
• Napolità: parlat a la Campània, Marche, Abruzzi, Molise, Basilicata, nord de Calàbria, nord i centre de Puglia (Itàlia).
• Sicilià: parlat a l'illa de Sicília, a la part centre i sud de Calàbria i a la part sud de Pulla (Itàlia).

Llengües balcorromàniques

• Dàlmata: llengua morta al segle XIX, que es parlava en algunes ciutats costaneres de Dalmàcia (costa de l'actual Croàcia). Amb dues variants principals: el Ragusano, al sud, desaparegut en el segle XV, i el Vegliota (veklisu), al nord, que es va continuar parlant fins al 1898.
• Istriot: parlat a la Península d'Ístria, especialment a les ciutats de Rovinj i Vodnjan, a la part superior de la Mar Adriàtica, a Croàcia.
• Dacoromanès (română; atestacions parcials al s. XII, a. completa en el s. XV): llengua de l'antiga província romana de Dàcia. És generalment denominat moldau a Moldàvia o romanès a Romania. El superstrat eslau té relativament poca rellevància i el romanès s'assevera com una llengua prou conservadora.
• Istrioromanès, parlat a Ístria (en via d'extinció).
• Meglenoromanès (o meglenita), parlat a Macedònia.
• Aromanès (o macedoromanès), parlat principalment a Albània, Sèrbia, Macedònia i Tessàlia (Grècia).

Sard

• Sard (sardu o limba sarda, s. XI), parlat a Sardenya. És una de les llengües romàniques més conservadores, la qual cosa es pot explicar atès el seu aïllament geogràfic. Ha conegut nombrosos superstrats, dels quals el català i el castellà són els més rellevants. S'hi distingeixen diversos dialectes: Campidanès, Logudorès, que constitueix la llengua considerada clàssica, Nuorès (nuorais). Els dos últims dialectes mencionats són més arcaïtzants que el primer.