dijous, 17 de novembre de 2016

 

Zeus

Els amors de Zeus

divendres, 11 de novembre de 2016

 JAUME I







Un naixement amb ressó de llegenda

Quan per aquestes contrades, de Salses a Guardamar, s’esmenta Jaume I, és fàcil trobar expressions d’admiració cap al rei que va començar a dotar de personalitat pròpia aquestes terres. Avui, encara es discuteix sobre aquells orígens per determinar el grau de validesa d’unes reivindicacions polítiques i culturals que vénen d’antic. Allò indiscutible, però, és que sense Jaume I la història hauria estat molt diferent i potser aquests mots s’estarien escrivint en un altre idioma.

El destí fabulós de Jaume ja s’albira en les circumstàncies del seu naixement, el 2 de febrer del 1208 a Montpeller, fruit d’una còpula ocasional entre els seus pares, Pere I el Catòlic i Maria de Montpeller, amb ressons de la llegenda del rei Artur, engendrat de manera similar. Pere no sentia ni tan sols simpatia per la seva dona, amb qui s’havia casat pel domini de Montpeller, i havia sol·licitat al papa Innocenci III la nul·litat matrimonial dos anys després de les noces. Amb el temps, s’explicaria que la reina va quedar embarassada del seu marit perquè aquest va acudir a una cita amorosa preparada per uns intermediaris que el van enganyar i el van fer entrar en una cambra en penombra sense advertir-li que la dama que era dins del llit era la seva pròpia esposa.

Una infantesa dura
Jaume va néixer amb el rerefons de la croada contra l’heretgia càtara a Occitània i la lluita de la casal de Barcelona per mantenir la seva hegemonia en aquest territori, i aviat va ser evident que la presència d’aquell nadó destorbava a algú, ja que qui fos va provar de matar-lo tot llançant una gran pedra sobre el seu bressol des d’un forat fet al sostre de la seva habitació.

Per apaivagar tensions, el nen va ser objecte de mercadeig polític per part del seu pare, que va lliurar-lo com a penyora al seu principal enemic en l’afer occità, Simó de Montfort, que immediatament es va presentar a Montpeller per endur-se Jaume al seu feu de Carcassona malgrat l’oposició de Maria. Però res d’això no va evitar la represa de la guerra, i Pere I va morir a la batalla de Muret el setembre del 1213, vençut per Montfort. L’abril del mateix any Maria de Montpeller, consumida pel segrest del fill i el divorci demanat pel marit, també havia mort a Roma, on havia viatjat per buscar l’ajut del papa. El nou rei de la d’Aragó, Jaume I, quedava orfe als cinc anys, i va caldre la intervenció d’Innocenci III perquè Montfort el deixés anar a ocupar el seu tron el 1214.

Un rei prematur
Jaume I va accedir al tron als nou anys, i va haver de fer front al descrèdit de molt nobles

Educat durant tres anys pels templers al seu castell de Montsó, el petit comte rei va desenvolupar un caràcter marcial i alhora profundament religiós, mentre dels afers de l’Estat se n’encarregava un consell de la regència, presidit pel seu oncle major Sanç del Rosselló, que va continuar la lluita pel control d’Occitània i, en conseqüència, contra els croats beneïts pel papa de Roma, situació que va posar en entredit el seu poder davant d’altres nobles. Les tibantors entre faccions que amenaçaven amb una probable guerra civil, afegides a les pressions que exercia el pontífex, van precipitar que el comte Sanç es retirés i que Jaume I, amb nou anys, s’hagués d’enfrontar a l’ofici de rei i a la insubmissió d’uns nobles acostumats a fer la seva i poc disposats a mostrar respecte a un sobirà políticament molt feble, actitud similar a la dels senyors que li eren favorables i que el feien anar com un titella.

En el seu trànsit per l’adolescència, en què el van casar amb Elionor, filla del rei de Castella (Alfons VIII), i va haver de sofrir tres revoltes nobiliàries el 1220, el 1222 i el 1227, alguna de les quals va implicar el seu empresonament temporal, potser l’únic positiu per a Jaume I va ser l’existència d’una treva amb els sarraïns del País Valencià que li va permetre respirar en matèria de política exterior. Finalment, la signatura de la pau d’Alcalà el març del 1227 va tancar aquella època de tumults i va significar el triomf de la monarquia sobre els nobles.

Cap a la marUn cop assolida l’estabilitat interna i conscient d’haver crescut enmig d’una noblesa delerosa d’augmentar el seu poder, Jaume I busca on invertir unes energies que permetin alçar el reialme. Per convicció, no vol participar en conflictes entre cristians, cosa que suposa renunciar de facto als drets del Casal d’Aragó sobre els comtats occitans per no enfrontar-se a França i al papa de Roma. L’alternativa òbvia és atacar els musulmans, propòsit que uneix l’afany dels nobles als desitjos d’expandir-se per la Mediterrània d’una burgesia mercantil i als d’assolir prestigi i autoritat del mateix Jaume, tot emparat en un context de lluita religiosa contra els enemics de la fe. El 17 de novembre del 1228 el monarca fixarà el seu objectiu en un sopar a Tarragona organitzat pel patró Pere Martell. Jaume I afirmà posteriorment que en el sopar es decidí la conquesta de Mallorca, però està clar que l’illa ja era ambicionada des de feina molt de temps pels catalans. Precisament, la presa de dues naus barcelonines per part de sarraïns de Mallorca facilita al rei el pretext per encetar el seu projecte expansionista, de finançament i participació catalana, atès que la noblesa aragonesa, més interessada a conquerir València, es va desentendre de l’empresa.

Entre el 4 i el 5 de setembre del 1229, l’exèrcit de Jaume I salpa de Salou, Tarragona i Cambrils a bord de cent cinquanta vaixells. Els esperen a l’illa vint mil soldats sarraïns, que no poden aturar els invasors a la batalla de Portopí ni evitar que es plantin a les portes de la capital, Madina Mayurqa. Després d’un setge de tres mesos i mig de durada, els catalans entren a la ciutat el 31 de desembre. La conquesta de l’illa acaba l’abril del 1231. Aviat començaren les tasques de repartiment i repoblació de l’illa pels vencedors. Amb vint-i-tres anys, Jaume I esdevé el Conqueridor.


10 curiositats sobre Jaume I

El 28 de setembre de 1238, després de dures batalles, la ciutat de València va caure en mans de les tropes del rei Jaume I. A la matinada, el cap sarraí Zayyan ibn Mardanis es va rendir i va fer hissar l’ensenya comtal al capdamunt de la torre de defensa. El 9 d’octubre, el Conqueridor va entrar triomfant a la ciutat, però el domini sobre la resta del territori valencià encara va trigar a arribar alguns anys. Aprofitem l'efemèride per repassar deu fets anecdòtics i curiosos sobre la seva biografia.
1. Una concepció difícil
Fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller, segons la llegenda va ser engendrat de manera casual, a causa de la mala relació dels seus progenitors. Com que Pere evitava allitar-se amb la reina en considerar-la molt lletja, membres de la cort van ordir un engany. Li van fer creure que en una cambra a les fosques hi havia una altra dama de gran bellesa. Pere va caure en el parany, sense saber que en realitat s’acabava d’allitar amb la seva dona. D’aquesta nit de passió i d’engany va néixer el futur Jaume I.
2. Un mal record del pare
En el ‘Llibre dels fets’, la crònica que descriu en primera persona la vida i les gestes de Jaume I, el rei jutja amb molta severitat el seu pare, Pere el Catòlic, que va morir durant la batalla de Muret. Potser hi té a veure el fet que Pere va oferir com a penyora el mateix Jaume quan només era un infant de 3 anys al seu enemic, Simó de Montfort, que és qui va vèncer a Muret. Tot i ser el botxí de Pere, Montfort es va fer càrrec de l’educació de Jaume durant els anys d’infantesa.
3. Educat pels templers
El papa va forçar Simó de Montfort a retornar Jaume I a les seves terres, per evitar que la corona catalanoaragonesa entrés en crisi per falta de successor. Finalment, eui es va encarregar de la seva educació van ser els cavallers templers del castell de Montsó, que van ensenyar el jove rei a lluitar amb l’espasa o muntar a cavall. També van ser ells qui li van transmetre el fervor religiós que el rei sentiria durant tota la vida.
4. Un bisbe sense llengua
Tot i les fermes conviccions cristianes, Jaume I va ser flexible en alguns aspectes, com en el de la seva relació amb el sexe femení. Quan va morir Violant d’Hongria, el rei va buscar consol en els braços d’altres dones, com Aurembiaix d’Urgell o Teresa Gil de Vidaure, amb la qual es va arribar a casar. Però quan aquesta va emmalaltir de lepra, el rei la va abandonar. Quan el papa se’n va assabentar, va fer públic que no es podia trencar el matrimoni. Jaume I, enfurismat contra el seu confessor, el bisbe de Girona, a qui va acusar de revelar els seus secrets a la Santa Seu, va manar tallar-li la llengua.
5. Un rei corpulent i ploraner
Les descripcions que ens han arribat de Jaume I ens el presenten com un home molt alt i corpulent, de cabell ros, blanc de pell, dents ben posades i mans fines i llargues. Pel que fa a la seva personalitat, destaquen les cròniques que era generós i fidel a la paraula donada. Tal era el seu compromís amb la lleialtat que durant les campanyes de Mallorca i València es descriu sovint que el rei es va posar a plorar de manera desconsolada en saber de la mort d’alguns nobles o senyors feudals del seu cercle de confiança.
6. Quan el va ferir una fletxa
Jaume sempre va ser conscient de la seva importància al camp de batalla. De petit li havien explicat que quan va morir el seu pare a Muret els seus soldats van fugir en desbandada del camp de batalla. Per això, quan en ple setge de València una sageta li va ferir la cara, va seguir muntat dalt del cavall i somrient als seus homes. Dies després, la nafra li havia provocat una erupció a la cara i anava pel campament amb un ull inflat. La ferida, però, no es va agreujar i es va recuperar sense més problemes.
7. La llegenda del ratpenat
Avui un gran ratpenat corona l’escut de València. Però com hi va arribar? Els musulmans havien fet portar i criar aquests animals per combatre els mosquits, per això era habitual veure’ls al voltant de València. Segons la llegenda, durant el setge a la ciutat un ratpenat es va instal·lar al sostre de la tenda del rei Jaume. Quan els soldats es van disposar a foragitar-lo, el Conqueridor va ordenar que el deixessin estar. Aquesta decisió va ser providencial, perquè unes nits més tard un soroll provocat per aquest mateix ratpenat va servir per despertar les tropes just quan els musulmans es disposaven a llançar un atac per sorpresa. Com a mostra d’agraïment, Jaume I va incorporar la seva silueta en l’escut heràldic de la ciutat.
8. La batalla del Puig
El gran enfrontament entre cristians i musulmans durant la campanya de València va ser la batalla del Puig (València). Jaume I havia deixat una guarnició liderada per Guillem d’Entença a la fortalesa del Puig mentre el rei marxava a la recerca de recursos i soldats. El líder musulmà, aprofitant que Jaume no hi era, va llançar una gran ofensiva per foragitar els cristians. Aquests van presentar batalla i van vèncer, però a canvi de moltes vides, inclosa la de Guillem. Quan Jaume I va tornar, va jurar que no abandonaria València fins que la ciutat fos conquerida. A tal efecte, va fer venir la seva dona i els seus fills perquè s’instal·lessin amb ell.
9. Estar a la lluna de València
Quan Jaume I va entrar victoriós a València, molts musulmans van fugir cap al mar amb la intenció d’embarcar-se en un vaixell cap a Àfrica. Com que no hi havia prou barques per a tots, els supervivents a poc a poc es van anar concentrant a la platja coneguda com la Lluna. Al cap de poc temps, però, un grup de cristians els van trobar i els van massacrar. Aquesta és una de les versions sobre l'origen de l'expressió “estar a la lluna de València”, que significa que hom està despistat, com els malaurats musulmans.
10. “Vergonya, cavallers, vergonya!”
Durant la batalla de Portopí, en el marc de la campanya a Mallorca, Jaume I volia avançar amb les seves tropes per escometre l’enemic, però en veure que cap dels seus nobles el seguia i que alguns fins i tot donaven mitja volta el rei va exclamar la frase “Vergonya, cavallers, vergonya!”. Aquesta frase ha passat a la història com una de les seves sentències més cèlebres, que denota el caràcter temperamental del rei. La importància d’actuar amb valentia en l’ideal cavalleresc era cabdal, i, de fet, en depenia la victòria. Per això quan les tropes de Jaume I van travessar les portes de Mallorca en l’assalt final, a la crònica del ‘Llibre dels fets’ s'explica que qui encapçalava la comitiva era Sant Jordi, el cavaller ideal.


dimecres, 9 de novembre de 2016

Les quatres grans cròniques medievals catalanes
http://www.xtec.cat/monografics/croniques/finestres/muntaner/assassinatroger.htm
Crònica de Ramon Muntaner


Assassinat de Roger de Flor
Nomenat Cèsar de l'imperi, Roger de Flor i la seva família, Berenguer d'Entença i les seves tropes van passar l'hivern a Gal·lipoli, prop de l'antiga Troia.
Decidit a tornar a Anatòlia a la primavera, Roger de Flor va traslladar-se a Constantinoble per tancar les condicions econòmiques amb l'emperador qui, en un primer moment, va oferir a la Companyia una "mala moneda", una moneda amb un contingut de metall molt més baix del que corresponia. Els tractes es van tancar amb la concessió a Roger de Flor de tot lo regne del Anatoli e totes les illes de Romania; e que passassen al Natoli, e que el cèsar partís ciutats, viles e castells per sos vassalls.
De retorn a Gal·lípoli va enviar la seva família -la seva dona estava embarassada de set mesos- a Constantinoble i va dirigir-se a Andrinòpoli per acomiadar-se del fill de l'emperador, Miquel Paleòleg. Malgrat els advertiments de la seva família i del consell de la Companyia, que es va reunir diverses vegades per intentar convèncer-lo del perill que corria, ningú no el va poder dissuadir de les seves intencions.
Com lo cèsar partí de Gal·lípoli, de la host, ell deixà per cap e per major lo megaduc En Berenguer d'Entença, e en Bernat de Rocafort per manescal de la host; e així anà per ses jornades tant, que venc a la ciutat d'Andrinòpol. E el fill de l'emperador, xor Miquel, eixí-li a carrera e el reebé ab gran honor, e açò féu lo malvat per ço que veés ab quina companya venia. E con fo entrat a Andrinòpol, lo fill de l'emperador estec ab ell, ab gran goig e ab gran alegre que el cèsar féu d'ell; e xor Miquel faïa d'ell atretal.
El vuitè dia de la seva arribada, Miquel Paleòleg va homenatjar Roger de Flor amb un sopar i li va preparar una emboscada:
  (...) e con hagren menjat, aquell Girgon, cap dels alans, entrà en lo palau on estava xor Miqueli ab sa muller e el cèsar, e van trer les espaes e van tot especejar lo cèsar e tots aquells qui ab ell eren; e puis per la ciutat mataren tots quants ab lo cèsar eren venguts, que no n'escaparen mas tres qui se'n muntaren en una campaner.  
L'assassinat de Roger de Flor. Josep M. Sert, Saló de les Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona









Xor: senyor (en grec).
Estec ab ell: va estar-se amb ell.
Faïa d'ell atretal: feia el mateix amb ell.
Especejar: trossejar.
No n'escaparen mas tres: només van escapar tres.

L’engendrament i naixement de Jaume I

 Extret de La serp blanca  http://www.laserpblanca.com



L’engendrament i naixement de Jaume I, segons el Llibre dels fets


Ara contarem de quina manera nós fórem engendrats i de quina manera fou el nostre naixement. Primerament, de quina manera nós fórem engendrats. El nostre pare, el rei en Pere, no volia veure la nostra mare, la reina. I s'esdevingué que una vegada el rei, el nostre pare, fou a Llates, i la reina, la nostra mare, fou a Miravalls. I vingué al rei un ric home, per nom en Guillem d'Alcalà, i el pregà tant, que el féu venir a Miravalls, on era la reina, la nostra mare. I aquella nit que ambdós foren a Miravalls volgué nostre Senyor que nós fóssem engendrats. I quan la reina, la nostra mare, se sentí prenys, se n'entrà a Montpeller. I aquí volgué nostre Senyor que fos el nostre naixement a casa d'aquells de Tornamira, la vespra de nostra Dona Santa Maria Candeler. I la nostra mare, així que nós fórem nats, ens envià a Santa Maria, i ens portaren en bros; i deien matines a l'església de nostra Dona; i, així que ens entraren pel portal, cantaren Te Deum laudamus. I no sabien els clergues que nós deguéssem entrar allí, però entràrem quan cantaven aquell ntic. I després ens dugueren a Sant Fermí. I, quan aquells qui ens portaven entraren per l'església de Sant Fermí, cantaven Benedictus Dominus Deus Israel. I, quan ens tornaren a la casa de la nostra mare, estigué ella molt alegre d'aquests pronòstics que ens havien esdevingut. I féu fer dotze candeles, totes d'un pes i d'una grandària, i les féu encendre totes ensems, i a cada una posà sengles noms dels apòstols, i prometé a nostre Senyor que aquella que més duraria, que nós tindríem aquell nom. I durà més la de sant Jaume ben tres dits de través que les altres. I per això i per la gràcia de Déu nós tenim per nom en Jaume. I ainós hem vingut de part de la que fou la nostra mare i del rei en Pere, el nostre pare.



L’engendrament i el naixement de Jaume I, segons la Crònica de Bernat Desclot


Aquest rei en Pere d'Aragó fou molt noble rei, i bon cavaller i valent d'armes, i era senyor de tot Carcassès i de Bederès fins a Montpeller, i marquès de Provença.
S'esdevingué que a Montpeller hi havia una dona que es deia dona Maria, que era dona de Montpeller, i era filla d'en Guillem de Montpeller i de la filla de l'emperador de Costantinoble. El pare i la mare eren morts, i era sense marit, però ja havia tingut marit. Els rics homes de Montpeller celebraren el seu consell, i digueren que bo seria que donassen marit a la dona. I es pensaren que bo seria que en parlassen al rei en Pere d'Aragó, que era veí seu i que confinava amb ells, i, si ell la volia prendre, més valia que la tingués ell, i seria major honor d'ells.




D'aquí avant aparellaren els seus missatgers i els trameteren al rei, i parlaren amb ell, i li donaren a entendre que Montpeller era noble lloc i que era en el cap de son regne, i que aquí podria tenir frontera als seus enemics. El rei va entendre les seues paraules i li abellí Montpeller, i prengué la dona per muller. I, quan vingué a poc de temps, ell deixà la dona, que no volgué ésser amb ella ni volgué venir enlloc on ella fos, que es penedí perquè l'havia presa com a muller. Que ell era un dels més altius reis del món, i digué que molt s'era baixat en ella, com per sol Montpeller havia presa dona que no era filla de rei. Però aquesta dona era de molt bona vida i honesta, i agradable a Déu i al segle.
S'esdevingué que el rei estigué grans temps que no fou amb la dona. I, quan vingué a cap d'un gran temps, el rei era en un castell molt prop de Montpeller, i aquí amava una dona noble molt bella, i féu tant que la tingué per amiga. I en aquell castell ell se la feia venir per un seu majordom que era de Montpeller, que era el seu home de confiança en aquestes coses, tot i que era home bo i lleial.
Madona na Maria de Montpeller sabé això, i trameté missatge a aquell majordom del rei, que era vassall seu, i vingué davant ella.
-Amic -digué la dona, muller del rei-, vós siau ben vingut. Jo us he fet venir a mi perquè vós sou mon home naturalment, i conec que sou home lleial i bo, i aquell en qui hom se pot fiar. Jo em vull confiar amb vós, i us pregue, que d'això que jo us diré, que vós m'hi ajudeu. Vós sabeu bé que el rei és mon marit i no vol ésser amb mi, de què jo sóc molt descontenta, no per altra cosa sinó per això que d'ell ni de mi no ha eixit infant qui fos hereu de Montpeller. Ara, jo sé que el rei té un afer amb una dona, i que se la fa venir en un castell, i vós sou el seu home de confiança. Per què jo us pregue, que quan vós li hagueu de portar la dona, que vingueu a mi i, tot privadament, que em poseu en la cambra en lloc d'ella, i jo em gitaré en el seu llit. I feu-ho de tal manera que no hi haja llum, i digueu al rei que la dona no ho vol, per tal que no siga coneguda. I jo tinc fe en Déu que en aquella nit engendrarem tal infant de què serà gran bé i gran honor a tot son regne.
-Madona -digué el ric home-, jo estic disposat a fer tot el que vós em maneu, i majorment coses que siguen honor i profit de vós. I sapigueu, que això que vós m'haveu dit, que jo ho portaré a acabament, però tinc molta por de provocar la ira del rei.
-Amic -digué la dona-, no us cal témer, que jo ho faré de tal manera que obtindreu més de bé i d'honor del que mai no heu tingut.
-Madona -digué el ric home-, gran mercès! I sapigueu que jo faré tot això que vós maneu, i, puix així és, no ho tardem més. Ara aparelleu-vos, que el rei ha establert que al vespre li porte aquella dona que vós sabeu, i jo vindré a vós, i d’amagat us portaré al castell i us ficaré en la cambra.
-Amic -digué la dona-, bé em plau això que dieu. Ara, doncs, aneu-vos-en i penseu en el vostre afer, i al vespre veniu a mi.
El ric home pres comiat de la dona i se n'anà. I, quan vingué al vespre, el rei parlà amb ell i li digué que li portés aquella dona, amb qui havia establert que aquella nit fos amb ell.
El ric home anà a la dona, i la portà amb una donzella solament i amb dos cavallers, i la ficà en la cambra del rei, i aquí ell la deixà. I la dona es despullà, i es ficà en el llit del rei i féu apagar tots els llums.
Quan el rei hagué sopat i tots els cavallers se'n foren anats, el rei se n'entrà en una cambra que era prop d'aquella on ell dormia, i aquí ell es despullà i es descalçà, i després, abrigat amb son mantell, en camisa, ell se n'entrà en aquella cambra on la dona sa muller estava gitada. I el rei es gità en el llit amb ella, sense llum que no hi hagué. I el rei es pensà que fos aquella altra dona amb qui havia establert que vingués a ell.
Veus que el rei menà son solaç amb la dona sa muller, i ella no parlà gaire, per tal que no la reconegués fins que hagué jagut amb ella. I, en aquella vegada, l'emprenyà d'un fill. La dona era molt sàvia i certa, i immediatament conegué que era prenys i es descobrí al rei.
-Senyor -digué ella-, us pregue que no us siga greu, si aquesta nit vos he robada, que certament no ho he fet per cap malvestat ni per cap malvat desig que jo tingués, sinó per tal que de vós i de mi eixís fruit qui plagués a Déu i qui fos hereu de vostre regne. I sapigueu per veritat que, segons que jo crec, que jo he quedada prenys en aquesta hora. I feu escriure la nit i l'hora, que així ho trobareu.
Quan el rei va entendre que la dona era sa muller, es va quedar molt sorprès, però no ho féu veure, i va dir belles paraules a la dona fins al matí. I, al matí, es llevaren i estigueren ensems aquell dia, i després el rei cavalcà i se n'anà en Catalunya. I la dona engruixà, i estigué tant en aquell castell fins que parí i tingué un fill, i es va dir Jaume.


L’engendrament i el naixement de Jaume I, segons la Crònica de Ramon Muntaner

 3. Manifestament hom pot entendre que la gràcia de Déu és i deu ésser amb tots aquells qui són descendents del senyor rei en Jaume, fill del senyor rei en Pere i fill de la molt alta dona madona Maria de Montpeller, ja que el seu naixement fou miracle senyaladament de Déu i per obra seua. I perquè ho sàpiguen tots aquells que d'aquí avant sentiran aquest llibre, jo ho vull recontar.
Veritat és que el senyor rei en Pere prengué per muller i per reina l'alta madona Maria de Montpeller, per la gran noblesa que tenia de llinatge i per la seua bondat, i perquè obtenia el poder de Montpeller i de la baronia la qual tenia en plena propietat.
I per temps avant, el senyor rei en Pere, que era jove quan la prengué, per escalfament que tingué d'altres belless dones, estigué que no tornà amb la dita dona Maria, sinó que venia algunes vegades a Montpeller que no s'acostava a ella, de què eren molt afligits i tristos tots els súbdits i senyaladament els prohoms de Montpeller.
Una vegada s'esdevingué que el senyor rei en Pere vingué a Montpeller, i estant a Montpeller s'enamorà d'una bella dona de Montpeller, i per aquella tornejava i anava amb armes i treia a taulat, i feia tant que a tothom ho donava a conèixer.
I els cònsols i els prohoms de Montpeller, que saberen això, es feren venir un cavaller que era l’home de confiança del senyor rei en aquests afers, i li digueren que si ell volia fer allò que ells li dirien, que ells el farien per sempre ric i benestant. I ell digué que li diguessen això que els plagués, que no hi havia res al món que ell pogués fer a honor d'ells que no ho fes, salvant la seua fe.
I d'aquesta raó demanaren secret els uns als altres; i digueren:
-Ara, sabeu vós què us volem dir? La raó és aquesta: que vós sabeu que madona la reina és de les bones dones del món i de les santes i de les honestes, i sabeu que el senyor rei no torna amb ella, de què és gran minva i dany de tot el regne. I la dita madona reina s'ho passa així com a bona dona, que no en fa res semblant que li siga greu. Però a nós torna a dany: perquè si el senyor rei morís i no hi hagués hereu, seria gran dany i deshonor de tota sa terra, i senyaladament seria gran dany de madona la reina i de Montpeller, que convindria que vingués en altres mans. I nós no voldríem per cap raó que Montpeller eixís mai del reialme d'Aragó. I així, si vós ho voleu, hi podeu donar consell.
Respòs el cavaller:
-Us dic, senyors, que ja no romandrà en mi que en tot això que jo puga donar consell en res que siga honor i profit de mon senyor  rei i de la reina madona Maria i de tots els seus pobles, que jo no faça de bon grat.
-Ara, doncs (ja que tan bé ho dieu), nós sabem que vós sou l’home de confiança del senyor rei de l'amor que té per aquella dona, i que vós procureu que ell la tinga; per què, nós vos preguem que vós li digueu que vós haveu aconseguit que ell tindrà aquella dona i que vindrà a ell tot secretament en la seua cambra, però que no vol per res que hi haja llum, perquè no siga vista per ningú. I d'això ell tindrà gran plaer. I tan bon punt ell serà gitat i tothom haurà abandonat la cort, vós vindreu a nós ací en el lloc del consolat de Montpeller, i nós serem els dotze cònsols, i tindrem, entre cavallers i ciutadans, altres dotze dels millors de Montpeller i de la baronia; i tindrem la reina madona Maria de Montpeller, que serà juntament amb nós amb dotze dones honrades, de les més honrades de Montpeller, i amb dotze donzelles, i anirà amb nós al senyor rei. I també  vindran amb nós dos notaris (els millors de Montpeller), i l'oficial del bisbe i dos canonges i quatre bons homes de religió. I cada home i cada dona i donzella portarà un ciri en la mà, el qual encendrà quan dona Maria entrarà en la cambra del senyor rei. I a la porta de la cambra estaran tots aplegats fins que siga prop de l'alba, que vós obrireu la cambra. I quan serà oberta, nós cadascú amb els ciris en la mà entrarem en la cambra del senyor rei. I aquí ell se meravellarà, i llavors nós li direm tot el fet, i li mostrarem que té de prop la reina madona Maria, i que tenim fe en Déu i en madona santa Maria que en aquella nit engendraran tal fruit de què Déu i tot el món en serà pagat i el seu regne en serà proveït.
4. I quan el cavaller va entendre la seua raó, que era santa i justa, digué que estava disposat a complir tot això que ells havien dit, i que d'això no s'estaria per por de perdre l'amor del senyor rei i encara la persona; i que tenia fe en nostre senyor ver Déu que així com ells ho havien tractat i pensat aquell fet, que així vindria a bon acabament, i que d'això estiguessen tots segurs.
I així fou ordenat i endreçat. I sobre això tots ensems, així com eren estats al consell, se n'anaren a madona Maria de Montpeller, reina d'Aragó, i li digueren tot això que ells havien endreçat i ordenat. I la dona els digué que ells eren els seus vassalls, i que era cert que per tot el món es deia que el més savi consell del món era aquell de Montpeller; i així com tot el món testimoniejava això, a ella semblava que es degués tenir per pagada del seu consell i que prenia la seua vinguda en lloc de la salutació que l'àngel Gabriel féu a madona santa Maria; i que així com per aquella salutació se complí la salvació de l'humanal llinatge, que així el que havien acordat vingués a compliment i a plaer de Déu i de madona santa Maria i de tota la cort celestial, i a honor i profit de l'ànima i del cos del senyor rei i d'ella i de tots els seus súbdits, i que així es complís, amén. I així se n’anaren amb gran alegria, i us podeu bé pensar que estigueren tots aquella setmana en oracions i en dejunis, i senyaladament la senyora reina.
5. Així que el diumenge a la nit, quan tothom es va gitar al palau, els vint-i-quatre homes bons i abats i priors i l'oficial del bisbe i homes d'orde i les dotze dones i les dotze donzelles amb els ciris en la mà entraren al palau, i els dos notaris; i tots ensems vingueren fins a la porta de la cambra del senyor rei. I aquí entrà madona la reina. I ells estigueren defora agenollats en oracions tots ensems. I el rei i la reina foren en el seu deport, que el senyor rei pensava tenir de prop la dona de qui era enamorat. I així aquella nit mateixa estigueren obertes totes les esglésies de Montpeller, i tot el poble que hi estava pregant Déu, així com damunt és dit que era ordenat.
I quan fou alba, tots els prohoms i prelats i homes d'orde i dones, cadascú amb son ciri encès en la mà, entraren en la cambra. I el rei era en son llit amb la reina, i es meravellà, i saltà de seguida sobre el llit i pres l'espasa en la mà. I tots s'agenollaren i digueren en plorant:
-Senyor, mercè sia de gràcia i de mercè vostra, que vegeu qui us jau de prop.
I la reina es dreçà i el rei la conegué. I li contaren tot això que havien tractat. I el rei digué que ja que era així, que plagués a Déu que es complís la seua intenció. I aquell dia cavalcà i se’n va anar de Montpeller. I així tots ensems amb gran plaer i alegria estigueren amb la reina. I l’alegria va ser molt més gran quan van saber i van veure que a Déu havia plagut que el seu tractament vengués a acabament bo: que la reina va engruixar, i als nou mesos, així com natura vol, ella infantà un bell fill i graciós, qui en bona hora va nàixer per als cristians i majorment per als seus pobles: que mai no va nàixer senyor a qui Déu fes majors gràcies ni més assenyalades.

Activitats
1. Assenyala els detalls que esmenta Jaume I del seu naixement que es podrien considerar com a miraculosos.
2. Quina raó dóna Desclot de l’actitud del rei Pere amb la seua esposa? I Muntaner? Quina versió et sembla més creïble?
3. Per què la crònica de Jaume I, a diferència de la de Desclot i Muntaner, passa per sobre els detalls del seu engendrament?
4. Quins canvis introdueix Bernat Desclot respecte a la versió que dóna Jaume I del seu engendrament i naixement? I Ramon Muntaner respecte a Desclot?
4. En la Crònica de Bernat Desclot la iniciativa de la substitució al llit parteix de la reina Maria; en canvi, en la de Muntaner, dels prohoms de la ciutat de Montpeller. Quina dimensió dóna aquest canvi a l’afer de l’engendrament de Jaume I?
5. En quin moment de la Crònica de Muntaner s’equipara l’actitud de la reina Maria amb la de la Mare de Déu en rebre l’anunci de la seua maternitat misteriosa? Per extensió, a què s’equipara el naixement del rei Jaume?
6. Remarca les característiques de la reina que destaquen Desclot i Muntaner.
7. Identifica les paraules amb què es refereixen Desclot i Muntaner respectivament a l’acte sexual del rei i la reina.
8. Com va reaccionar el rei en adonar-se de l’engany, segons les cròniques de Desclot i Muntaner? Quina característica de la seua personalitat intenten destacar-ne els cronistes amb aquesta reacció?
9. L’argument de l’amant substituïda en el llit per l’esposa està inspirat en un conte folklòric. Quin és el fet que trobes més inversemblant en aquesta llegenda tal com la conten Desclot i Muntaner?
10. Per què Ramon Muntaner insisteix tant en el gran nombre de testimonis que hi ha la nit que el rei dorm amb la reina?
11. Identifica les vegades que Muntaner es refereix al nombre dotze en aquest fragment de la seua crònica. Quin significat simbòlic té la referència a aquest nombre? En quina altra de les cròniques reproduïdes en aquestes pàgines apareix també una referència al nombre dotze?
12. Escriu un text comentant quina de les tres versions té un caràcter més novel·lesc. Justifica la teua resposta. Analitza les semblances i les diferències de les tres versions pel que fa a: personatges que hi apareixen, escenaris, estil i to de la narració, informacions, etc.