Control 1r BATX

Tema 5

1. Les famílies lingüístiques. 118-120
2. Connectors i puntuació. Pràctica 121-124
3. Locucions adverbials, preposicionals i conjuntives 132
4. Consonants nasals i ròtiques. Pràctica 133-135


Tema 6

Sociolingüística 140-142

Tema 8

Sociolingüística 164-165

Joanot i Tirant, lletres i batalles (part 3/3)

Joanot i Tirant, lletres i batalles (part 2/3)

Joanot i Tirant, lletres i batalles (part 1/3)

Tirant lo Blanc

Capítol 127


Extret de laserpblanca.blogspot.com.es  

"El fet que Tirant declare el seu amor a la princesa amb l’ajut d’un espill permet deduir un característica psicològica del personatge, la seua timidesa, que contrasta amb la seua valentia i decisió amb les armes. Tirant no s’atreveix a declarar de paraula a Carmesina, cara a cara, l’amor que sent per ella i recorre a un mitjà indirecte. Com en altres episodis, Martorell actua com un novel·lista modern. No descriu directament amb els seus comentaris la psicologia del personatge, sinó que la indica a partir del seu comportament. 

Es pot argumentar que, declarant el seu amor per Carmesina amb l’espill, Tirant aconsegueix dues coses: d’una banda, dissimular la timidesa i, de l’altra, quedar com un cavaller enginyós, original i delicat. Però també es podria dir que Tirant simula que és tímid, perquè així es podrà aproximar més fàcilment a la princesa i perquè pensa que, declarant l’amor mitjançant l’espill, la impressionarà favorablement. En realitat, les dues interpretacions no es contradiuen. Tirant converteix el que és una feblesa —la timidesa— en la seua força. I, en fi, no cal recordar l’audàcia proverbial dels tímids. 

També és significativa la reacció de Carmesina, que se’n va a una altra habitació per veure la imatge de la dama de qui està enamorat Tirant. Té por que, si mostra directament els seus sentiments davant d’ell, serà més vulnerable. La relació de tots dos, tímida i poruga, contrasta amb el caràcter molt més directe i desvergonyit, o desinhibit, de la relació de Diafebus amb Estefania, i encara més amb la d’Hipòlit amb l’emperadriu. 

Quan Carmesina veu la seua imatge a l’espill, la seua reacció és de sorpresa i alegria alhora, perquè es va adonar, com diu expressivament el narrador, «que per ella se faïa la festa». Hauf observa en una de les notes a aquest capítol que «l’efecte de l’estratègia seductora és immediat, però la princesa, més que no pel missatge, sembla més aviat impressionada per l’enginyosa originalitat del mètode emprat per expressar-la». La declaració de Tirant a la princesa té el seu contrapunt en les paraules amb què Carmesina expressa el seu amor a Tirant en el capítol 172: «E par-me a tot mon seny que jo hi era com Déu vos féu, e jo deia-li: “Senyor, fes-lo’m tal, que tal lo vull”». Aquestes paraules de Carmesina, remarca Albert Hauf, són una «bellíssima declaració d’amor, que marca una espècie de predestinació amorosa de l’heroi, creat des de tota l’eternitat per Déu, a la mida dels desitjos de Carmesina». 

El motiu de l’espill torna a aparèixer en el capítol 283, en què es narra «la ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant». La Viuda Reposada, que, com diu Hauf, ni reposa ni deixa reposar, inflamada de passió per Tirant, prepara un engany per a desacreditar Carmesina davant Tirant i, de retop, aconseguir el seu amor. El capítol s’inicia amb un parlament en què la Viuda manifesta a Tirant que l’amor és el que la fa parlar i que, com que té pietat d’ell, vol evitar-li la infàmia i el dolor, de manera que el cita perquè a una hora concertada vaja en un lloc determinat, una cambra que dóna a un hort que la Viuda ha preparat prèviament, des d’on Tirant podrà comprovar amb els seus ulls que Carmesina li és infidel. En aquesta cambra només hi ha una finestra, molt alta. La Viuda ha disposat un espill a dalt, enfront de la finestra, i un altre a baix, perquè Tirant puga veure el que passa a fora. Després de deixar Tirant en aquesta cambra, la Viuda se’n va a palau i fa alçar la princesa del llit, que encara dorm; li diu que els metges han recomanat que no dorma tant i que li convé passejar per un hort que hi ha a prop i distraure’s, perquè allí l’espera Plaerdemavida, que ha preparat alguns jocs. La Viuda havia vestit Plaerdemavida com el jardiner negre que té cura de l’hort i li havia pintat també la cara de negre. Una vegada les tres són a l’hort, comença la representació que la Viuda ha preparat per enganyar Tirant. 

Tirant no observa l’escena directament, sinó per mitjà del joc d’espills que ha preparat la Viuda Reposada. Aquest joc d’espills adquireix un important significat metafòric. Els espills, com la literatura, reflecteixen la realitat, però no la mostren directament, sinó que en són una imatge. El mirall i el joc d’espills són, escriu Hauf, «una bella metàfora del joc sempre canviant entre ficció, art, literatura i realitat. Una realitat que, com en el nostre cas, pot continuar sent fictícia, després de trencar l’espill de l’aparença. Per això els espills han tingut un paper tan important com a símbol del subconscient col·lectiu i donen títol a tantes obres literàries medievals». 

Mentre que en l’escena en què Tirant declara el seu amor a Carmesina l’espill és un mitjà indirecte d’expressar la veritat, en aquest capítol, en canvi, interfereix amb la realitat per a facilitar l’engany: Tirant no veu l’escena directament, sinó la imatge d’una altra imatge. L’espill proporciona un coneixement indirecte i, a més, dóna una imatge invertida de la realitat. La reflexió de la realitat en l’espill no en canvia la naturalesa, però hi introdueix un cert aspecte d’il·lusió. S’estableix així una complexa relació entre realitat, ficció i aparença. La Viuda Reposada ha preparat una escena en què res no és el que sembla i on únicament ella controla tots els plans de la realitat i de la ficció. La realitat és que la Viuda Reposada està enamorada de Tirant i que ha ordit un engany, una ficció, per separar Tirant de Carmesina. L’aparença és que la Viuda Reposada sent compassió per Tirant, ja que, segons ella, Carmesina l’enganya. Tirant pren per realitat el que no és sinó una ficció, i no sap separar l’aparença de la realitat. Carmesina, per la seua banda, creu que Plaerdemavida li ha preparat uns jocs per a distraure-la, ja que els metges consideren que això és bo per a la seua salut. I Plaerdemavida, a qui li agrada tant de fer broma, creu que tot és una facècia i s’hi apunta amb entusiasme. 

Hi ha encara un altre joc d’espills, perquè aquest capítol reflecteix una altra obra literaria. L’argument i l’estructura del capítol 283 segueix molt de prop la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella. Martorell hi ha introduït uns quants canvis, invertint-ne i complicant-ne molts dels motius, però la situació és la mateixa en els dos textos: un amant observa, des d’un lloc amagat, com l’estimada li posa les banyes. Però en el cas de la narració de Corella aquest cas és real i en el de la de Martorell és una representació preparada per la Viuda Reposada per enganyar Tirant. En la Tragèdia hi ha tres personatges: el protagonista, la seua amant i l’amant de la seua amant. En la novel·la de Martorell n’hi ha quatre: Tirant i tres dones (la Viuda Reposada, Carmesina i Plaerdemavida). El protagonista de la Tragèdia de Caldesa és enganyat per la seua amant. Tirant, en canvi, és enganyat per una altra per a predisposar-lo en contra de la seua amant. A més, en la novel·la de Martorell hi ha l’agreujant que Tirant pensa que la seua estimada l’enganya amb un esclau negre i moro. Infàmia sobre infàmia. Finament, en el Tirant hi ha el joc d’espills, que no apareix en el text de Corella"

Ciutat Morta (El cas 4-F) documental

Control tema 4

CONTINGUTS
 
 1. Variació diatòpica (pp 74-76) Qüestions i activitats
 2. Lingüística del text (pp 78-79)  "                    "
 3. El verb (pp. 84-86)                    "                    "
 4. Barbarismes (88)
 5. B i V  (pp 89-90)
 6. Literatura: Llull, Eiximenis i Vicent Ferrer (222-225)
 7. Literatura: Humanisme i Metge (226)