dijous, 8 de gener de 2015

Dialectes


Indica el dialecte territorial al qual pertanyen aquests textos i comenta els trets dialectals que hi observis:


1. “A natres mos vam fermar en unes estaques que hi havie clavades a la paret, i allí mos vam estar tot lo dia. Les persones anaven passant i es miraven los porcells:
-Quant ne vol d'eixe porcellet faixat?
-Cinquanta duros - die l'ama.
-Això de que els val no ho sé. Trenta n'hi dono.
-Per trenta me l'entorno cap a casa.
-Si són més barats, no pergue el temps. Quedo-se'ls.
-És que m'agrade eixe faixadet.”


2 “Me cregui, noltros no hem tengut sort amb sos homos. Es meu, Déu l'hagi perdonat, me donà molta mala vida. Més vago que es jeure, aficionat a n'es joc i a sa beguda, me tupava quan li donava la gana i li donava ben espesses vegades. Si aquest cosset li contàs! M'aixecava cada dia a les quatre, agafava es carril de sa mitja per arribar a ciutat a les cinc manco busques, amb es temp just per entrar puntual a sa feina.”



3 “En quant al llenguatxe que eixos reformaors volen imposar-mos, io no el crec perill. Escrivint com hui es parla, però en mèrit, en idees valioses que facen commoure, en fondo científic, no sent sols una lliteratura de txoguet, inspirant-se en les “lutxes”, problemes i complejitats de la vida lletxint molt eixos reformaors aniran agranats entre els seus romanticismes a l'”olvit” més espantós.”



4 “Si els portavi a la comuna seria un bon cop a fer! Ho posarien su'l jornal. Ai, quina burla! Tinc por que se fotin de jo... Belleu valdria millor els enviar a calcú, com si fos un present! És això, té, els enviaré (...). Quan van sàller a sis hores, sense perdre una minuta, se'n va córrer tot decidit cap allà i, en arribant, se'n va anar de pressa al comptuar de la Xixí. (...) Ara, això és passat. Se'n parla pas pus. Me hi fa pas res... Se'n resordarà, saps, el Nasprim, de les velles estisores!”



5 “-Ramon és amic teu?- demanà Laura al seu germà.
-Era de la meua quinta. Vine, que te'l presente- digué vicent.
-No, no et preocupes. No el vullc vore encara, eixe xiquet. És massa prompte. Només ho dia per curiositat. Quan eixirem de l'hotel?
--Quan vulgues. Podem agarrar el cotxe i anar a dinar a la platja. A la vesprà podem tornar a vore si Ramon és ací,. Què te pareix?”



6 “-Ja la sento arribar, la teua germana- va dir la mare de l'Eva.
--Sí, m'ha paregut que entrave de pressa-- va contestar ella.
De pressa, sí! Com tots los jóvens d'ara: més que caminar, vole com un moixó. Espero que porto l'oli, perquè si no, no podré fer el corder per a demà.
--Sí que el porte, mare. També porte les tovalles redones, les maçanes i el pebre roig



7 Ses bessones passaven de cap a cap de setmana al Temple, ja que es meu jornal no em donava per pagar sa manuntenció de ses tres. Es diumenges les deixaven sortir i jo me les enduia. Anàvem a missa a la Sang, després a dinar a ca nostra i s'horabaixa les menava a n'es cine des Patronat Obrer. Un diumenge mos ne succeí una de bona! Des d'es públic qualcú va cridar: “Se cala foc...” Cametes me valguen!, vaig dir-me jo. Agaf ses nines una per cada mà i venga córrer fins arribar a n'es portal. Lo gros d'es cas és que ben poca gent, trobava jo, havia sortit d'es cine. Jo passava una penada, ja els veia a tots cremats. Devíem ésser només una vintena de “presones” les que ens trobàvem a punt de sortir a n'es carrer. Amb això es porter, que era molt de la broma, mos digué:”



8—Prenga, eixugue's amb açò. Es va llevar el barnús, li'l va donar i es quedà només vestida amb un winston als llavis i sabates roges d'altíssims talons.
—Gràcies per...
—Està vist que vostè és d'aquells que, si no tenen algú que vigile, són capaços de fer un desficaci darrere d'un altre. Eh que tampoc no s'ha portat roba per canviar-se?
—No.
--I no em mire amb eixa cara com si tinguera un esglai (...). Prenga, ací li ha trobat uns pantalons i una camisa neta que li aniran bé. De roba en tenia la gana, ell sempre anava mudat com un senyor, fóra d'hivern o d'estiu, la jaqueta i la corbata només se les llevava a punt i hora... Ací hi ha unes armariades plenes que fan goig. Però de calçotets no sé si en trobaré. Jo crec que no en gastava.
—Com que no... —Estava assegut a la vora del llit, embolicat amb el barnús.
—Gastava només bragues de dona. Però no pense que fóra un d'aquells, no, tot al contrari. Al llit era una cosa fora de sèrie, li ho puc dir jo... quants anys tenia?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada