Quan per aquestes contrades, de Salses a Guardamar, s’esmenta Jaume I, és fàcil trobar expressions d’admiració cap al rei que va començar a dotar de personalitat pròpia aquestes terres. Avui, encara es discuteix sobre aquells orígens per determinar el grau de validesa d’unes reivindicacions polítiques i culturals que vénen d’antic. Allò indiscutible, però, és que sense Jaume I la història hauria estat molt diferent i potser aquests mots s’estarien escrivint en un altre idioma.
El destí fabulós de Jaume ja s’albira en les circumstàncies del seu naixement, el 2 de febrer del 1208 a Montpeller, fruit d’una còpula ocasional entre els seus pares, Pere I el Catòlic i Maria de Montpeller, amb ressons de la llegenda del rei Artur, engendrat de manera similar. Pere no sentia ni tan sols simpatia per la seva dona, amb qui s’havia casat pel domini de Montpeller, i havia sol·licitat al papa Innocenci III la nul·litat matrimonial dos anys després de les noces. Amb el temps, s’explicaria que la reina va quedar embarassada del seu marit perquè aquest va acudir a una cita amorosa preparada per uns intermediaris que el van enganyar i el van fer entrar en una cambra en penombra sense advertir-li que la dama que era dins del llit era la seva pròpia esposa.
Una infantesa dura
Jaume va néixer amb el rerefons de la croada contra l’heretgia càtara a Occitània i la lluita de la casal de Barcelona per mantenir la seva hegemonia en aquest territori, i aviat va ser evident que la presència d’aquell nadó destorbava a algú, ja que qui fos va provar de matar-lo tot llançant una gran pedra sobre el seu bressol des d’un forat fet al sostre de la seva habitació.
Per apaivagar tensions, el nen va ser objecte de mercadeig polític per part del seu pare, que va lliurar-lo com a penyora al seu principal enemic en l’afer occità, Simó de Montfort, que immediatament es va presentar a Montpeller per endur-se Jaume al seu feu de Carcassona malgrat l’oposició de Maria. Però res d’això no va evitar la represa de la guerra, i Pere I va morir a la batalla de Muret el setembre del 1213, vençut per Montfort. L’abril del mateix any Maria de Montpeller, consumida pel segrest del fill i el divorci demanat pel marit, també havia mort a Roma, on havia viatjat per buscar l’ajut del papa. El nou rei de la d’Aragó, Jaume I, quedava orfe als cinc anys, i va caldre la intervenció d’Innocenci III perquè Montfort el deixés anar a ocupar el seu tron el 1214.
Un rei prematur
Jaume I va accedir al tron als nou anys, i va haver de fer front al descrèdit de molt nobles
Educat durant tres anys pels templers al seu castell de Montsó, el petit comte rei va desenvolupar un caràcter marcial i alhora profundament religiós, mentre dels afers de l’Estat se n’encarregava un consell de la regència, presidit pel seu oncle major Sanç del Rosselló, que va continuar la lluita pel control d’Occitània i, en conseqüència, contra els croats beneïts pel papa de Roma, situació que va posar en entredit el seu poder davant d’altres nobles. Les tibantors entre faccions que amenaçaven amb una probable guerra civil, afegides a les pressions que exercia el pontífex, van precipitar que el comte Sanç es retirés i que Jaume I, amb nou anys, s’hagués d’enfrontar a l’ofici de rei i a la insubmissió d’uns nobles acostumats a fer la seva i poc disposats a mostrar respecte a un sobirà políticament molt feble, actitud similar a la dels senyors que li eren favorables i que el feien anar com un titella.
En el seu trànsit per l’adolescència, en què el van casar amb Elionor, filla del rei de Castella (Alfons VIII), i va haver de sofrir tres revoltes nobiliàries el 1220, el 1222 i el 1227, alguna de les quals va implicar el seu empresonament temporal, potser l’únic positiu per a Jaume I va ser l’existència d’una treva amb els sarraïns del País Valencià que li va permetre respirar en matèria de política exterior. Finalment, la signatura de la pau d’Alcalà el març del 1227 va tancar aquella època de tumults i va significar el triomf de la monarquia sobre els nobles.
Cap a la marUn cop assolida l’estabilitat interna i conscient d’haver crescut enmig d’una noblesa delerosa d’augmentar el seu poder, Jaume I busca on invertir unes energies que permetin alçar el reialme. Per convicció, no vol participar en conflictes entre cristians, cosa que suposa renunciar de facto als drets del Casal d’Aragó sobre els comtats occitans per no enfrontar-se a França i al papa de Roma. L’alternativa òbvia és atacar els musulmans, propòsit que uneix l’afany dels nobles als desitjos d’expandir-se per la Mediterrània d’una burgesia mercantil i als d’assolir prestigi i autoritat del mateix Jaume, tot emparat en un context de lluita religiosa contra els enemics de la fe. El 17 de novembre del 1228 el monarca fixarà el seu objectiu en un sopar a Tarragona organitzat pel patró Pere Martell. Jaume I afirmà posteriorment que en el sopar es decidí la conquesta de Mallorca, però està clar que l’illa ja era ambicionada des de feina molt de temps pels catalans. Precisament, la presa de dues naus barcelonines per part de sarraïns de Mallorca facilita al rei el pretext per encetar el seu projecte expansionista, de finançament i participació catalana, atès que la noblesa aragonesa, més interessada a conquerir València, es va desentendre de l’empresa.
Entre el 4 i el 5 de setembre del 1229, l’exèrcit de Jaume I salpa de Salou, Tarragona i Cambrils a bord de cent cinquanta vaixells. Els esperen a l’illa vint mil soldats sarraïns, que no poden aturar els invasors a la batalla de Portopí ni evitar que es plantin a les portes de la capital, Madina Mayurqa. Després d’un setge de tres mesos i mig de durada, els catalans entren a la ciutat el 31 de desembre. La conquesta de l’illa acaba l’abril del 1231. Aviat començaren les tasques de repartiment i repoblació de l’illa pels vencedors. Amb vint-i-tres anys, Jaume I esdevé el Conqueridor.
10 curiositats sobre Jaume I
El 28 de setembre de 1238, després de dures batalles, la ciutat de València va caure en mans de les tropes del rei Jaume I. A la matinada, el cap sarraí Zayyan ibn Mardanis es va rendir i va fer hissar l’ensenya comtal al capdamunt de la torre de defensa. El 9 d’octubre, el Conqueridor va entrar triomfant a la ciutat, però el domini sobre la resta del territori valencià encara va trigar a arribar alguns anys. Aprofitem l'efemèride per repassar deu fets anecdòtics i curiosos sobre la seva biografia.
1. Una concepció difícil
Fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller, segons la llegenda va ser engendrat de manera casual, a causa de la mala relació dels seus progenitors. Com que Pere evitava allitar-se amb la reina en considerar-la molt lletja, membres de la cort van ordir un engany. Li van fer creure que en una cambra a les fosques hi havia una altra dama de gran bellesa. Pere va caure en el parany, sense saber que en realitat s’acabava d’allitar amb la seva dona. D’aquesta nit de passió i d’engany va néixer el futur Jaume I.
2. Un mal record del pare
En el ‘Llibre dels fets’, la crònica que descriu en primera persona la vida i les gestes de Jaume I, el rei jutja amb molta severitat el seu pare, Pere el Catòlic, que va morir durant la batalla de Muret. Potser hi té a veure el fet que Pere va oferir com a penyora el mateix Jaume quan només era un infant de 3 anys al seu enemic, Simó de Montfort, que és qui va vèncer a Muret. Tot i ser el botxí de Pere, Montfort es va fer càrrec de l’educació de Jaume durant els anys d’infantesa.
3. Educat pels templers
El papa va forçar Simó de Montfort a retornar Jaume I a les seves terres, per evitar que la corona catalanoaragonesa entrés en crisi per falta de successor. Finalment, eui es va encarregar de la seva educació van ser els cavallers templers del castell de Montsó, que van ensenyar el jove rei a lluitar amb l’espasa o muntar a cavall. També van ser ells qui li van transmetre el fervor religiós que el rei sentiria durant tota la vida.
4. Un bisbe sense llengua
Tot i les fermes conviccions cristianes, Jaume I va ser flexible en alguns aspectes, com en el de la seva relació amb el sexe femení. Quan va morir Violant d’Hongria, el rei va buscar consol en els braços d’altres dones, com Aurembiaix d’Urgell o Teresa Gil de Vidaure, amb la qual es va arribar a casar. Però quan aquesta va emmalaltir de lepra, el rei la va abandonar. Quan el papa se’n va assabentar, va fer públic que no es podia trencar el matrimoni. Jaume I, enfurismat contra el seu confessor, el bisbe de Girona, a qui va acusar de revelar els seus secrets a la Santa Seu, va manar tallar-li la llengua.
5. Un rei corpulent i ploraner
Les descripcions que ens han arribat de Jaume I ens el presenten com un home molt alt i corpulent, de cabell ros, blanc de pell, dents ben posades i mans fines i llargues. Pel que fa a la seva personalitat, destaquen les cròniques que era generós i fidel a la paraula donada. Tal era el seu compromís amb la lleialtat que durant les campanyes de Mallorca i València es descriu sovint que el rei es va posar a plorar de manera desconsolada en saber de la mort d’alguns nobles o senyors feudals del seu cercle de confiança.
6. Quan el va ferir una fletxa
Jaume sempre va ser conscient de la seva importància al camp de batalla. De petit li havien explicat que quan va morir el seu pare a Muret els seus soldats van fugir en desbandada del camp de batalla. Per això, quan en ple setge de València una sageta li va ferir la cara, va seguir muntat dalt del cavall i somrient als seus homes. Dies després, la nafra li havia provocat una erupció a la cara i anava pel campament amb un ull inflat. La ferida, però, no es va agreujar i es va recuperar sense més problemes.
7. La llegenda del ratpenat
Avui un gran ratpenat corona l’escut de València. Però com hi va arribar? Els musulmans havien fet portar i criar aquests animals per combatre els mosquits, per això era habitual veure’ls al voltant de València. Segons la llegenda, durant el setge a la ciutat un ratpenat es va instal·lar al sostre de la tenda del rei Jaume. Quan els soldats es van disposar a foragitar-lo, el Conqueridor va ordenar que el deixessin estar. Aquesta decisió va ser providencial, perquè unes nits més tard un soroll provocat per aquest mateix ratpenat va servir per despertar les tropes just quan els musulmans es disposaven a llançar un atac per sorpresa. Com a mostra d’agraïment, Jaume I va incorporar la seva silueta en l’escut heràldic de la ciutat.
8. La batalla del Puig
El gran enfrontament entre cristians i musulmans durant la campanya de València va ser la batalla del Puig (València). Jaume I havia deixat una guarnició liderada per Guillem d’Entença a la fortalesa del Puig mentre el rei marxava a la recerca de recursos i soldats. El líder musulmà, aprofitant que Jaume no hi era, va llançar una gran ofensiva per foragitar els cristians. Aquests van presentar batalla i van vèncer, però a canvi de moltes vides, inclosa la de Guillem. Quan Jaume I va tornar, va jurar que no abandonaria València fins que la ciutat fos conquerida. A tal efecte, va fer venir la seva dona i els seus fills perquè s’instal·lessin amb ell.
9. Estar a la lluna de València
Quan Jaume I va entrar victoriós a València, molts musulmans van fugir cap al mar amb la intenció d’embarcar-se en un vaixell cap a Àfrica. Com que no hi havia prou barques per a tots, els supervivents a poc a poc es van anar concentrant a la platja coneguda com la Lluna. Al cap de poc temps, però, un grup de cristians els van trobar i els van massacrar. Aquesta és una de les versions sobre l'origen de l'expressió “estar a la lluna de València”, que significa que hom està despistat, com els malaurats musulmans.
10. “Vergonya, cavallers, vergonya!”
Durant la batalla de Portopí, en el marc de la campanya a Mallorca, Jaume I volia avançar amb les seves tropes per escometre l’enemic, però en veure que cap dels seus nobles el seguia i que alguns fins i tot donaven mitja volta el rei va exclamar la frase “Vergonya, cavallers, vergonya!”. Aquesta frase ha passat a la història com una de les seves sentències més cèlebres, que denota el caràcter temperamental del rei. La importància d’actuar amb valentia en l’ideal cavalleresc era cabdal, i, de fet, en depenia la victòria. Per això quan les tropes de Jaume I van travessar les portes de Mallorca en l’assalt final, a la crònica del ‘Llibre dels fets’ s'explica que qui encapçalava la comitiva era Sant Jordi, el cavaller ideal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada