dimecres, 10 d’abril de 2013

N'Estel d'Or

  1. Àudio
  2. Text 


Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havia nom Catalineta.
Anava a costura i sa mestra sempre li deia:
—Oh fieta meua, que t’estim! Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!
—Pero no ho sou —deia s’al·lota.
—Ho seria —deia sa mestra—, si matasses sa que tens. Jo me casaria amb ton pare i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.
—Pa amb fel me donaríeu vós! —deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.
I heu de creure i pensar que un dia, arribant de costura, demanà pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havia a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenia allà dins; Na Catalineta, jugant, jugant, s’enfila a una cadira, posa sa mà a sa tortuga, que tenia travada sa cuberta; sense témer-se’n, li dóna mitja volta; sa cuberta escapa i, plam!, cau damunt es cap de sa mare i li va rompre s’ansa d’es coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat.
Na Catalineta tot d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre què es feia, fuig de ca seua com una botxa, troba sa mestra, l’hi conta i sa mestra li diu:
—Mira, si no em creus a mi, està fet de tu: diran que l’has morta a posta.
—Digau-me què tenc de fer —s’exclamà sa malanada.
—Què has de fer? —digué sa mestra—. Anar-te’n a ca teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig d’es carrer i te poses cridar: «Oh mesquina de mi, que ma mareta s’és aufegadeta menjant pa i botifarronet». La gent s’ho creurà, ton pare se podrà casar amb mi i jo seré ta mare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada