dilluns, 3 d’octubre de 2011

Sindbad el marí

Temps era temps, a la ciutat de Bagdad, hi vivia un jove molt ric. Però com que
gastava molt i treballava poc, de la seva fortuna aviat no en va quedar ni cinc. Aleshores
va decidir que el millor que podia fer era anar a veure món i es va embarcar en un gran
vaixell, on van començar les formidables aventures de...

SINDBAD EL MARÍ

Navegaven a tot vent, amb les veles inflades, solcant un mar rere l ’altre. Tenien
la sort de cara i anaven de port en port venent mercaderies. Però la bonança no va durar
gaire: una forta tempesta va remoure el mar i va fer enfonsar el vaixell.

Tots els tripulants van caure a l’aigua. Sindbad maldava per no ofegar-se movent
braços i cames! Per sort, va veure una fusta que surava a prop seu i s’hi va aferrar amb
totes les seves forces .

I , esgotat, s’hi va adormir.

Quan es va despertar, es trobava en una platja solitària. I mentre rumiava on
devia ser, el cel blau del migdia es va enfosquir de cop. “Si que es fa de nit de pressa”,
va pensar Sindbad. Però aquella fosca no era de la nit, sinó l ’ombra d’un ocell gegant
que tapava el sol !

Mai no havia vist una bèstia com aquella. Era tan grossa que , en comptes de
cucs, menjava elefants ! Cames ajudeu -me, va córrer a amagar-se, però… On? No hi
havia res, en aquella illa perduda! Fins que , no gaire lluny, va veure una cúpula blanca.
I s’hi va acostar, convençut que allà estaria protegit.

Però aquella cúpula no era cap casa . Sabeu què era? Un ou gegant! Volent fugir
de l’ocell, Sindbad havia anat a parar al seu niu! Quan se ’n va adonar, es va desesperar:
calia que marxés abans que l’ocell no se’l cruspís de viu en viu.

De cop , va tenir una idea . Es va desembolicar el turbant i es va lligar a la pota de
la bèstia. De seguida l’ocell va emprendre el vol i , penjat de les potes de l’animal,
Sindbad va arribar als cims d’unes muntanyes nevades.

Allà dalt, però, només hi havia gel. Tornava a estar sol i ben perdut ! Si no se
n’anava aviat, es moriria de gana i de fred.

Havia de trobar la manera de fugir . Quan el sol va fondre la neu i el gel es va
convertir en aigua, Sindbad va agafar troncs i branques i va construir una petita barca. I
endut pel corrent de l ’aigua va marxar riu avall.

Va passar dies i més dies en aquella barqueta, bressolat per l’aigua tranquil·la. I
com que ja se sap que tots els rius porten al mar, un matí va arribar a mar obert.

La barca de Sindbad encara va navegar uns quants dies més, fins que va topar
amb una illa; un lloc tranquil on podria recuperar-se i descansar. Com que es feia de nit,
va encendre un foc i es va arraulir al seu costat.

Tot de sobte, el terra es va moure. Primer només va ser un sotrac, però poc
després l’illa sencera bellugava! Sindbad va veure com la punta de l’illa s’alçava de
l’aigua i semblava ben bé la boca d ’un peix. I és que no era pas una illa, sinó un peix
gegantí ! L ’escalfor del foc l’havia despertat i ara es revoltava enfadat .

Sindbad va caure al mar. Aquell peix enorme es movia amb tanta fúria que
l’aigua el xuclava cada vegada més avall. A cada cop de cua, Sindbad s’enfonsava més i
més. Fins que va arribar al fons del mar.

És el lloc més fosc del planeta! I s’hi amaguen crancs gegants, bèsties marines
terribles! Però a Sindbad encara li quedaven forces i , amb el coratge de mil soldats, es
va enfrontar amb aquells animals .

I , un per un, els va derrotar.

Sindbad estava fatigat i sense alè . Però era viu! I tornava a respirar aire fresc! No
gaire lluny d’allà, va veure un veler. Estava salvat!

I aquell vaixell el portaria fins a casa … o l’acompanyaria en una nova aventura.


Guió: Núria Figueras i Adell (Una mà de contes)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada